ARTUR BLADÉ I DESUMVILA (VERSOS DE LA GUERRA I DE L’EXILI)
Com tots sabem aquests any per commemorar el centenari del naixement d’Artur Bladé i Desumvila s’ha reeditat la seva obra completa. A més a més també s’ha publicat per mitjà de Publicacions de l’abadia de Montserrat un llibre de poesia del mateix Bladé titulat Versos de la guerra i de l’exili .
Per molts com jo que de l’obra de Bladé només hem pogut aconseguir el que queda per les llibreries, aquest llibre ha estat una mica inesperat ja que molts desconeixíem aquesta vessant poètica de Bladé. Com podem llegir al mateix pròleg: “el descobriment de Josep Carner, li marcà un gust per la poesia noucentista.”. A Carner el nombra infinitat de vegades en els seus dietaris, i en una entrevista que va concedir a radio Móra l’any 1982 ens diu “els llibres que em van impressionar més foren els versos de Verdaguer i després, també versos de Guimerà”. A les col·laboracions que va fer entre 1927 i 1930 a la revista “La Riuada “ de Móra d’Ebre va publicar 6 poemes. En aquest llibre trobareu tots els poemes conservats de la etapa de la guerra, i una selecció dels poemes de l’època de l’exili. En total trobareu un total de 32 composicions.
Si compreu el llibre segur que us emportareu una grata sorpresa al descobrir que el llibre va prologat pel gran Rovira i Virgili. El pròleg del llibre no era per aquesta selecció de poemes sinó per un llibre titulat La guerra dels meus trenta anys, també exclusivament de poesia . Segons el mateix autor “ A mi,la tragèdia de la guerra i del que veia a Barcelona, em produïa una emoció rere l’altra, emocions que es traduïen en versos. No hi podia fer més”. Aquest llibre s’ha perdut i sortosament com a mínim ens ha quedat el pròleg. Llegir aquestes paraules sobten. Sobten perquè una persona que va ocupar responsabilitats polítiques degut a la seva militància a ERC, tingui sensibilitat suficient per escriure poesia. A més en circumstàncies normals una persona no es dedica a fer versos en plena guerra, sinó que només pensa en sobreviure ell i la seva família.
Bladé li entrega els versos a Virgili l’any 1938 a Barcelona (en plens bombardejos): “Van trucar a la porta del pis, i a la mitja llum del rebedor vaig veure entrar un jove alt i prim que duia un quadern a la mà. Era Artur Bladé, bon amic, bon company, bon patriota “ i aquest després de llegir tots els poemes en veu alta diu: “Hi ha un home, en efecte sota els versos que llegireu. Un home del nostre temps i de la nostra Pàtria”. També diu que troba en Bladé una “germanor Espiritual”. No es estrany doncs que al llarg de la seva obra Bladé escrigués 2 llibres sobre Rovira i Virgili: “El meu Rovira i Virgili”,i “ Antoni Rovira i Virgili i el seu temps”. Aquesta germanor es confirma quan Virgili diu “.. vaig tenir un seguit de sorpreses”,” eren essencialment aquells mateixos temes que giravoltaven en silenci minuts abans en el meu pensament.”,“ la coincidència era reveladora. Volia dir que Bladé i jo havíem reaccionat semblantment davant la Barcelona d’aquests temps de guerra i que la igualtat de reacció indicava la germanor espiritual”.Aquesta germanor espiritual continua, “ Em fa l’efecte que m’escolto a mi mateix, admirat de trobar-hi les pròpies impressions i estranyat de sentir-les amb un altre accent de veu” ,finalment ens confessa “No em toca altra cosa sinó posar un pòrtic sobri i breu al llibre d’un amic al qual m’uneixen llaços espirituals reforçats ara per la coincidència en les impressions de la guerra, comprovada aquell vespre damunt els fulls del quadern que ací teniu convertit amb llibre imprès”. La visita de Bladé era per a demanar-li al seu amic que li fes el pròleg del llibre. Com es pot comprovar, aquest no va dubtar en acceptar l’oferiment. Rovira i Virgili en el seu llibre “Els darrers dies de la Catalunya Republicana” també ens fa un retrat de la Barcelona d’aquells dies.
En la primera part del llibre l’autor ens descriu l’horror de la guerra en totes les seves formes. Amb la caiguda de les bombes ens descriu: I es un moment. Un xiscle de bèstia ferida/ un retruny còsmic de fibres trencades/ esberla l’aire i ensagna l’oïda../Segueix el cel indiferent. Mares absortes miren els fills amb pupil-les mortes. Aquesta descripció potser es un pèl crua però crec que no pot ser més real. Si algun dia passeu pel davant del refugi aquest versos serien bons de recordar,al igual que el poema titula Sirenes. L’horror d’aquells dies queda reflectit en molts altres versos . Vermelleja la flor de les ferides/sobre el frisar del cos estintolat./Oh el dolor de la carn metrallejada,/dels ossos trossejats, dels flancs oberts...!/Esdevé interrogant cada mirada/ i el cor batega per camins incerts.
En els versos de l’exili podem intuir com es devien sentir mols dels exiliats catalans que es van veure forçats a la diàspora. En aquest apartat podrem veure les diferents etapes de l’exili. Primer que tot la partida després de la derrota.”Adéu-siau, galera capitana/dels meus trenta anys que m’has deixat a port./Ara em veig sol de dalt de la barana/ al fons del mar com un pirata mort. En la composició “D’exili” potser trobem els versos més reveladors de l’estat d’ànim d’aquells dies: “ ara ja gairebé no som ni faralla”. També podem comprovar que la desesperació es ben palesa: Esperem, esperem i no sabem el què.../amnèsics pescadors de canya sense esquer/ en una mar densa o en un ribatge eixut./ Captaires ignorats que no trobem cap porta,/viatgers esperant en una via morta/ que arribi l’únic tren del Mal Inconegut. Al poema d’enyor i d’esperança trobem els dos contrastos, de tristesa i d’esperança, “Tot l’infinit/ és un plorar que dansa.../ Gemega l’enyorança:i anirem?Diu l’esperança:/- Hi tornarem!
Per molt que Bladé intentes lluitar i mirar el futur amb esperança i optimisme la majoria dels versos de l’exili son versos plens de incertesa, tragèdia i dolor ,:”si un dia ens retrobem, diguem a Mèxic/o, el que fora pitjor,/mig morts de fam per algun camp/dels que ara en diuen de concentració.... hi ha un vers que ens ho diu ben clarament “però tu saps que l’exili es penitència”, i ens continua descrivint la duresa l’exili “ Prous l’exili és ben cansat/ car s’arrossega dia rere dia/( únicament la por canvia).. Per a ell tot això només tenia un motiu “només culpable/ d’haver estimat la teva terra... En una de les moltes nits d’insomni ens escriu Ara ni mai no té sentit/el món. No troba riba/res, ni el son, vaixell petit/que mai no arriba. En un moment del seu exili compara la seva situació amb el d’una barca que la veritat sigui dita no te el rumb clar: (com la majoria dels exiliats) “...navego tot sol/ i en sento la pena; /no faig cap senyal/ni porto bandera / estibat només/ de tedi i desesma, /llast de pensaments/ i cosa baldera. Veig altres vaixells/ que van a la seva quan troben el port/ algú ja els espera;/ tots van endavant,/jo vaig endarrera.../(No arribaré mai/ a la meva terra?).. No fa falta ficar cap exemple més per fer-nos una idea de com es sentia després de la seva expatriació forçosa.. Amb aquest i amb L’exiliada, ja reeditat i amb un to més memorialístic us podreu fer una idea bastant aproximada del seu exili, primer a França, fins l’any 1942, i després a Mèxic durant 19 anys. Així com de Pompeu Fabra Francesc Pujols,Antoni Terré, Rovira i Virgili....
Per acabar un consell d’Antoni Rovira i Virgili :. “Llegiu-lo amics. En les seves pàgines no hi ha engany, ni joglaria, ni desvareig ni posats transcendentals. Hi veureu guspirejar una pensa clara, i hi sentireu bategar el cor d’un home del poble i d’un català nacional un cor on hi a les virtuts de la raça i a més a més l’ardència de les terres de l’Ebre, on la gleva eixuta guarda brases d’un foc que no s’apaga mai.
En record d’Isabel, germana de mun iaio Alvaro exiliada a Mèxic després de la guerra i a tota la seva família que malgrat la distància encara no s’ha perdut el contacte.
Jordi Gonzàlez Garcia.
“L’home es una màquina d’oblidar” A. Bladé.
Com tots sabem aquests any per commemorar el centenari del naixement d’Artur Bladé i Desumvila s’ha reeditat la seva obra completa. A més a més també s’ha publicat per mitjà de Publicacions de l’abadia de Montserrat un llibre de poesia del mateix Bladé titulat Versos de la guerra i de l’exili .
Per molts com jo que de l’obra de Bladé només hem pogut aconseguir el que queda per les llibreries, aquest llibre ha estat una mica inesperat ja que molts desconeixíem aquesta vessant poètica de Bladé. Com podem llegir al mateix pròleg: “el descobriment de Josep Carner, li marcà un gust per la poesia noucentista.”. A Carner el nombra infinitat de vegades en els seus dietaris, i en una entrevista que va concedir a radio Móra l’any 1982 ens diu “els llibres que em van impressionar més foren els versos de Verdaguer i després, també versos de Guimerà”. A les col·laboracions que va fer entre 1927 i 1930 a la revista “La Riuada “ de Móra d’Ebre va publicar 6 poemes. En aquest llibre trobareu tots els poemes conservats de la etapa de la guerra, i una selecció dels poemes de l’època de l’exili. En total trobareu un total de 32 composicions.
Si compreu el llibre segur que us emportareu una grata sorpresa al descobrir que el llibre va prologat pel gran Rovira i Virgili. El pròleg del llibre no era per aquesta selecció de poemes sinó per un llibre titulat La guerra dels meus trenta anys, també exclusivament de poesia . Segons el mateix autor “ A mi,la tragèdia de la guerra i del que veia a Barcelona, em produïa una emoció rere l’altra, emocions que es traduïen en versos. No hi podia fer més”. Aquest llibre s’ha perdut i sortosament com a mínim ens ha quedat el pròleg. Llegir aquestes paraules sobten. Sobten perquè una persona que va ocupar responsabilitats polítiques degut a la seva militància a ERC, tingui sensibilitat suficient per escriure poesia. A més en circumstàncies normals una persona no es dedica a fer versos en plena guerra, sinó que només pensa en sobreviure ell i la seva família.
Bladé li entrega els versos a Virgili l’any 1938 a Barcelona (en plens bombardejos): “Van trucar a la porta del pis, i a la mitja llum del rebedor vaig veure entrar un jove alt i prim que duia un quadern a la mà. Era Artur Bladé, bon amic, bon company, bon patriota “ i aquest després de llegir tots els poemes en veu alta diu: “Hi ha un home, en efecte sota els versos que llegireu. Un home del nostre temps i de la nostra Pàtria”. També diu que troba en Bladé una “germanor Espiritual”. No es estrany doncs que al llarg de la seva obra Bladé escrigués 2 llibres sobre Rovira i Virgili: “El meu Rovira i Virgili”,i “ Antoni Rovira i Virgili i el seu temps”. Aquesta germanor es confirma quan Virgili diu “.. vaig tenir un seguit de sorpreses”,” eren essencialment aquells mateixos temes que giravoltaven en silenci minuts abans en el meu pensament.”,“ la coincidència era reveladora. Volia dir que Bladé i jo havíem reaccionat semblantment davant la Barcelona d’aquests temps de guerra i que la igualtat de reacció indicava la germanor espiritual”.Aquesta germanor espiritual continua, “ Em fa l’efecte que m’escolto a mi mateix, admirat de trobar-hi les pròpies impressions i estranyat de sentir-les amb un altre accent de veu” ,finalment ens confessa “No em toca altra cosa sinó posar un pòrtic sobri i breu al llibre d’un amic al qual m’uneixen llaços espirituals reforçats ara per la coincidència en les impressions de la guerra, comprovada aquell vespre damunt els fulls del quadern que ací teniu convertit amb llibre imprès”. La visita de Bladé era per a demanar-li al seu amic que li fes el pròleg del llibre. Com es pot comprovar, aquest no va dubtar en acceptar l’oferiment. Rovira i Virgili en el seu llibre “Els darrers dies de la Catalunya Republicana” també ens fa un retrat de la Barcelona d’aquells dies.
En la primera part del llibre l’autor ens descriu l’horror de la guerra en totes les seves formes. Amb la caiguda de les bombes ens descriu: I es un moment. Un xiscle de bèstia ferida/ un retruny còsmic de fibres trencades/ esberla l’aire i ensagna l’oïda../Segueix el cel indiferent. Mares absortes miren els fills amb pupil-les mortes. Aquesta descripció potser es un pèl crua però crec que no pot ser més real. Si algun dia passeu pel davant del refugi aquest versos serien bons de recordar,al igual que el poema titula Sirenes. L’horror d’aquells dies queda reflectit en molts altres versos . Vermelleja la flor de les ferides/sobre el frisar del cos estintolat./Oh el dolor de la carn metrallejada,/dels ossos trossejats, dels flancs oberts...!/Esdevé interrogant cada mirada/ i el cor batega per camins incerts.
En els versos de l’exili podem intuir com es devien sentir mols dels exiliats catalans que es van veure forçats a la diàspora. En aquest apartat podrem veure les diferents etapes de l’exili. Primer que tot la partida després de la derrota.”Adéu-siau, galera capitana/dels meus trenta anys que m’has deixat a port./Ara em veig sol de dalt de la barana/ al fons del mar com un pirata mort. En la composició “D’exili” potser trobem els versos més reveladors de l’estat d’ànim d’aquells dies: “ ara ja gairebé no som ni faralla”. També podem comprovar que la desesperació es ben palesa: Esperem, esperem i no sabem el què.../amnèsics pescadors de canya sense esquer/ en una mar densa o en un ribatge eixut./ Captaires ignorats que no trobem cap porta,/viatgers esperant en una via morta/ que arribi l’únic tren del Mal Inconegut. Al poema d’enyor i d’esperança trobem els dos contrastos, de tristesa i d’esperança, “Tot l’infinit/ és un plorar que dansa.../ Gemega l’enyorança:i anirem?Diu l’esperança:/- Hi tornarem!
Per molt que Bladé intentes lluitar i mirar el futur amb esperança i optimisme la majoria dels versos de l’exili son versos plens de incertesa, tragèdia i dolor ,:”si un dia ens retrobem, diguem a Mèxic/o, el que fora pitjor,/mig morts de fam per algun camp/dels que ara en diuen de concentració.... hi ha un vers que ens ho diu ben clarament “però tu saps que l’exili es penitència”, i ens continua descrivint la duresa l’exili “ Prous l’exili és ben cansat/ car s’arrossega dia rere dia/( únicament la por canvia).. Per a ell tot això només tenia un motiu “només culpable/ d’haver estimat la teva terra... En una de les moltes nits d’insomni ens escriu Ara ni mai no té sentit/el món. No troba riba/res, ni el son, vaixell petit/que mai no arriba. En un moment del seu exili compara la seva situació amb el d’una barca que la veritat sigui dita no te el rumb clar: (com la majoria dels exiliats) “...navego tot sol/ i en sento la pena; /no faig cap senyal/ni porto bandera / estibat només/ de tedi i desesma, /llast de pensaments/ i cosa baldera. Veig altres vaixells/ que van a la seva quan troben el port/ algú ja els espera;/ tots van endavant,/jo vaig endarrera.../(No arribaré mai/ a la meva terra?).. No fa falta ficar cap exemple més per fer-nos una idea de com es sentia després de la seva expatriació forçosa.. Amb aquest i amb L’exiliada, ja reeditat i amb un to més memorialístic us podreu fer una idea bastant aproximada del seu exili, primer a França, fins l’any 1942, i després a Mèxic durant 19 anys. Així com de Pompeu Fabra Francesc Pujols,Antoni Terré, Rovira i Virgili....
Per acabar un consell d’Antoni Rovira i Virgili :. “Llegiu-lo amics. En les seves pàgines no hi ha engany, ni joglaria, ni desvareig ni posats transcendentals. Hi veureu guspirejar una pensa clara, i hi sentireu bategar el cor d’un home del poble i d’un català nacional un cor on hi a les virtuts de la raça i a més a més l’ardència de les terres de l’Ebre, on la gleva eixuta guarda brases d’un foc que no s’apaga mai.
En record d’Isabel, germana de mun iaio Alvaro exiliada a Mèxic després de la guerra i a tota la seva família que malgrat la distància encara no s’ha perdut el contacte.
Jordi Gonzàlez Garcia.
“L’home es una màquina d’oblidar” A. Bladé.
No hay comentarios:
Publicar un comentario